image_print

Els éssers humans procedim d’una única cèl·lula ou, que després de la fecundació, es divideix en milers de cèl·lules que es diferenciaran en tres capes embrionàries formant totes les estructures i òrgans del cos. Originalment les cèl·lules tenen pluripotència, és a dir, el mateix potencial per generar qualsevol part del cos.

Des del seu origen embriològic la ment i el cos estan units. Com adults, els nostres pensaments afecten la nostra fisiologia corporal, i la postura corporal i la nostra respiració afecten a la manera en què pensem. La nostra personalitat està plasmada en el cos i determina una manera psicofísic d’estar, sentir, pensar i relacionar-nos.

Com a organismes vius que som, els éssers humans tendim sempre per naturalesa a cercar un equilibri d’acord a les nostres necessitats, però en moments de manca de la nostra vida en què no podem satisfer-nos, es pot trencar l’equilibri i psique i soma se separen. Aquesta separació no és irrevesible i quedarà pendent de reparació, de manera que donant-li les cures i el temps necessari, aquest equilibri torna als seus processos instintius originaris produint l’autoregulació.

Podem tornar a conquerir aquesta unitat harmònica a través de l’expressió dels processos emocionals que van quedar congelats en el nostre cos, formant una gestalt o situació inconclusa. A través de l’expressió de les emocions que van quedar pendents en el cos, recuperarem la flexibilitat muscular i la llibertat del flux aeri, incrementant l’energia disponible per a la nostra vida.

A la Teràpia Gestalt Psico Corporal, busquem la reintegració de l’individu com el tot que és. Per això treballem sobre els tres aspectes que el componen: L’aspecte físic-corporal, l’emocional i el cognitiu-mental. Intentem que aquestes tres parts es tornen a integrar ia funcionar en harmonia.

Treballem:

- El Cos: Recuperar la força, flexibilitat i vitalitat dels nostres ossos i músculs.
- Les Emocions: Sentir, permetre i expressar les emocions. Alliberem les comportes que controlen el lliure fluir emocional i la respiració.
- La Ment. Donar-li llum als problemes, observant el seu origen i implicacions inconscients. Elaborar i posar consciència a la nostra biografia. Que la persona pugui reescriure la seva història tal com va ser donant-li un sentit i una explicació en relació amb la seva vida actual.

Però a més, nosaltres com a éssers humans necessitem estar en companyia per satisfer les nostres necessitats. Necessitem el contacte i l’intercanvi amb altres éssers humans per viure en plenitud. Formem part d’un sistema en què l’experiència de cada un és possible gràcies al contacte amb l’altre i en què les dificultats de cadascun dels seus membres afectaran a la resta.

El quart aspecte que treballem a la Teràpia Gestalt Psico Corporal, és el relacional, el vincle, el contacte amb els altres. Que la persona pugui dur-lo a la seva vida fora i vincular-se amb les persones importants de la seva vida de forma veraç. Poder estar sense deixar de ser un mateix i alhora pertànyer al grup. Que l’estar amb els altres no signifiqui bloquejar les meves emocions i sensacions corporals.

Aquesta mirada sistèmica li obre una nova perspectiva al nostre treball terapèutic. No consisteix només en un procés que unifica els tres regnes embrionaris i les tres regions del cos que els representen, sinó que busquem contactar amb les nostres necessitats per comunicar-les a les persones amb les que ens vinculem de forma autèntica i nutritiva.

Aquest treball es realitza primer amb el terapeuta i el grup terapèutic i des d’aquí s’anirà portant a la vida real.

A mesura que restablim els canals expressius, reconeixent les nostres emocions i els impulsos instintius que hi ha sota d’elles, podem escoltar-nos i fer-nos escoltar.

La capacitat per viure una vida plena passa per recuperar el nostre cos, la història pròpia impresa en ell, i anar reparant les mancances que van quedar pendents de satisfacció per vincular-nos amb els altres de forma autèntica.

Aquest enfocament terapèutic va ser creat per Fritz i Laura Perls, matrimoni alemany que va sintetitzar, al llarg dels anys 50 i ja als Estats Units, les seves influències respectives: la psicoanàlisi en el cas de Fritz (1893-1970), psiquiatre format amb Clara Happel, Wilhem Reich i Karen Horney entre altres, i la Psicologia de la Gestalt o de la Formació en el cas de Laura (1905-1990), encara que poden rastrejar moltes influències més o menys implícites: el teatre i el psicodrama, el pensament fenomenològic i existencialista, el zen, etc.

Enquadrada en el moviment de la Psicologia Humanista, la Teràpia Gestalt comparteix amb aquest moviment la visió esperançada de l’ésser humà que tendeix a la seva autorealització, no com a individu amb una patologia sinó amb recursos saludables per al seu desenvolupament òptim en l’ “aquí i ara”: un temps present i puntual desposseït d’absoluts i immers en una situació inter-relacional amb els altres i amb el món.

La Teràpia Gestalt, més que una teoria de la psique, és un eficaç abordatge terapèutic i una filosofia de la vida en què preval la consciència (awareness, l’adonar-se’n), la pròpia responsabilitat dels processos en curs i la fe en la saviesa intrínseca de l ‘organisme (la persona total que som) per autoregular-se de forma adequada en un mitjà canviant.

Anteposa l’espontaneïtat al control; la vivència a l’evitació del que és molest i dolorós; el sentir a la racionalització; la comprensió global dels processos a la dicotomia dels aparents oposats… i requereix del terapeuta un ús d’un mateix com a instrument (emocional, corporal, intel·lectual) que transmeti una determinada actitud vital en lloc de practicar únicament una tècnica útil contra la neurosi.

En la història de la Gestalt nord-americana han hagut dos corrents, de vegades més contraposats del desitjable:un és el Gestalt de la Costa Est (Nova York, Cleveland), més interessat en la sistematització teòrica, i l’altre, el de la Costa Oest (Esalen, Califòrnia) que, en paraules de Claudio Naranjo, defineix la Gestalt com un intuïcionisme que es reconeix com a tal. Ambdós estan representats a Espanya: el primer, essencialment a València (a través de Jean-Marie de Robine) i el segon en la resta de país, ja que els introductors més significatius de la Gestalt a Espanya corresponen a aquest corrent (Rony Felton en els principis barcelonins, Adriana Schnake i Claudio Naranjo a Madrid i altres llocs).

Francisco Peñarrubia, autor de Teràpia Gestalt. La via del buit fèrtil. Aliança editorial.

Si la Teràpia Gestalt és abans que res, en paraules de Claudio Naranjo, la forma de fer teràpia originada per Fritz Perls, la pregunta sobre les arrels d’aquest tipus de teràpia necessàriament ens remet a aquelles en què va poder beure o inspirar el propi Perls ( 1893-1970).

Els interessos del Fritz adolescent no s’orientaven precisament al teòric. Rebel, enfrontat a la tradició religiosa jueva familiar -que considerava hipòcrita- i fascinat per la seva primerenca experiència teatral amb Max Reinhardt, veu interromputs els seus estudis de medicina, iniciats per compromís enfront de la pressió paterna, per passar per la terrible experiència de les trinxeres a la Primera Guerra Mundial. Graduat com a neuropsiquiatre, el seu esperit inconformista, desencantat, i alhora vitalista, el posa en contacte amb l’avantguarda del moviment de la Bauhaus de Berlín. Aquí, entre una plèiade d’artistes, poetes, arquitectes i pensadors dissidents, troba el filòsof neokantià Solomon Friedländer, amb la teoria sobre la “indiferència creativa”, basada en la complementarietat dels oposats i l’existència entre ells d’un “punt zero” d’equilibri. Aquí trobaria Fritz, en les seves pròpies paraules, “un antídot contra la meva confusió i pèrdua existencials”. Per aquesta època, però, anava també a la recerca de solució a la que havia de ser la seva primera psicoanalista, i alhora la seva primera introductora crítica al món de la psicoanàlisi: Karen Horney.

Els influxos es superposen. D’una banda, el del seu tractament i posterior formació psicoanalítica a Frankfurt, Berlín i Viena, de la mà d’altres famosos analistes que el porten a establir i mantenir ell mateix com a psicoanalista ortodox per més de deu anys, primer a Berlín i després, fugint dels nazis, a Sud-àfrica, on anirà forjant la seva pròpia síntesi terapèutica. Particular importància exercir com a terapeuta Wilhelm Reich, que va aguditzar la seva consciència sobre la importància del cos com a factor d’ancoratge i expressió dels conflictes neuròtics.

D’altra banda, encara a Alemanya, coincidint amb els seus inicis psicoanalítics, resultarà decisiu el seu contacte, sobretot a través de la seva futura dona Lore, amb l’ “Escola de la Psicologia de la Gestalt” de Frankfurt (Köhler, Wertheimer, Kurt Lewin…) i les conclusions aportades en l’estudi dels mecanismes de la percepció. Segons aquestes conclusions, tota percepció sensorial és fruit de la interacció que té lloc entre els estímuls presents en el medi i la “configuració significativa” (Gestalt) que en fa el subjecte en un moment donat. És a dir, el subjecte no percep el que hi ha, la totalitat caòtica d’estímuls presents (“fons”), sinó que els organitza selectivament o destaca només allò que en cada moment o situació li resulta significatiu (“figura”).

Aquests psicòlegs no pretenien utilitzar les seves investigacions amb fins terapèutics, però Perls, guiat pel seu agut instint pràctic, rescataria més endavant com a base de la seva futura teràpia la idea que tota vivència psicològica humana (i no només la percepció sensorial) s’estructura d’aquesta mateixa manera interactiva entre el subjecte i el que constitueix el seu medi o entorn en cada moment. Organisme i medi formen, doncs, un “tot”, un camp interactiu. I com en tota situació psicològica el medi el formen una altra o altres persones, les diferents persones implicades en una situació configuren aquesta com un conjunt significatiu (Gestalt), en termes de figura i fons, que és diferent en cadascú en funció dels seus respectius interessos o necessitats del moment. D’aquí la possibilitat de conflictes, però també la possibilitat de solucions harmonioses derivades de la consideració de la totalitat del “camp”. Tota Gestalt és dinàmica, procedeix d’una necessitat i tendeix a satisfer-la. Per això, quan l’organisme satisfà la seva necessitat torna a un punt zero d’equilibri (coincidència amb Friedländer), fins que la tensió sorgida d’una nova necessitat torna a generar una nova Gestalt de la situació amb vistes a satisfer aquella i aconseguir així un nou equilibri dins el cicle permanent de “autoregulació organísmica” que caracteritza la vida. Quan la satisfacció, per un o altre motiu, no s’aconsegueix, la Gestalt queda “inconclusa”, i pot quedar en l’individu una energia interrompuda que a través de situacions repetitives busqui més tard la seva necessària compleció.

Precisament per a Perls, l’eix de la seva teràpia giraria, en primer lloc, al voltant d’una fe indestructible en la capacitat humana de “autoregulació organísmica”, a nivell individual i social (això vol dir fe en la capacitat “biològica” de l’organisme humà, individual o grupal, per portar al primer pla, directament o a través de símptomes, la consciència de la necessitat pendent de satisfacció). En segon lloc, i conseqüentment, basant-se en el concepte dinàmic operatiu de “Gestalt inconclusa”, Perls orientaria la seva teràpia a la detecció i resolució en el present de les “situacions inacabades” en la vida de l’individu, en tant que estan en l’origen l’estancament de la seva energia i, per tant, de la seva neurosi.

D’aquí que Perls acabés tardanament per canviar el nom de la seva específica manera de teràpia, a la qual al principi denominava “Teràpia de Concentració” (en els símptomes), i optés per donar-la a conèixer com “Teràpia Gestalt” (cap al 1950).

A part aquests influxos, cal afegir, encara en l’etapa alemanya, algun contacte més episòdic que sistemàtic amb el moviment existencial (Buber, Tillich, Scheler…) i amb la fenomenologia de Husserl. “Com a mínim m’havia compenetrat d’una cosa: la filosofia existencial exigeix que hom prengui la responsabilitat de la seva pròpia existència”, diu en la seva autobiografia, on també qualifica la seva teràpia d’ “existencial”, al costat de la Logoteràpia de V. Frankl i la teràpia del Dasein de Binswanger. Trets existencials de la teràpia Gestalt són també concebre la relació terapèutica com una relació “Jo-Tu” (Buber), i l’èmfasi en l’ “aquí i ara”. La fixació profunda fenomenològica, present ja en la mateixa Escola de la Psicologia de la Gestalt, es fa més patent encara en Perls amb la seva insistència en el desenvolupament de la consciència del que és obvi (“awareness”, adonar-se’n), sense interpretacions, com a via de captació de la realitat, i en el seu allunyament de tot interès per l’inconscient. Per cert, Perls, que sempre va admirar molt a Freud, comenta en la seva autobiografia: “Estic profundament agraït de quant em vaig desenvolupar oposant –m’hi”.

D’aquesta manera, Perls, posseïdor d’una ment poderosa, dotada d’una força lògica, crítica i integradora de primer ordre tot i no ser abans que res un teòric, anava a adscriure’s -més per olfacte i instint vital derivats de la seva pròpia personalitat i experiència que com a fruit d’una treballosa decantació intel·lectual- als nous corrents filosòfics del seu temps (fenomenologia i existencialisme, sobretot), i també a la nova física quàntica i relativista, separant-se així dels corrents cartesians, associacionistes i mecanicistes que dominaven la filosofia i la ciència en el canvi de segle i que estaven en bona part a la base de tota la concepció psicoanalítica freudiana.

La síntesi personal de Perls, que va començar a prendre cos tardanament (amb gairebé 50 anys), no deixaria d’enriquir-se amb noves aportacions fins als seus últims anys, fet que posa en relleu, a més de la seva admirable vitalitat, l’estreta coherència amb la seva pròpia vida que va presidir des de sempre la seva particular forma de treball terapèutic. Entre aquests nous elements, primer la concepció holística de Jan Smuts (amb qui va travar amistat a Sud-àfrica) i el psicodrama de Moreno o els treballs d’ Ida Rolf i Eric Berne, cal destacar com a més importants, sobre tot, el contacte directe que va tenir amb la filosofia oriental i la meditació zen al llarg de la seva estada de dos mesos en un dojo japonès. En els principis taoistes d’integració d’oposats -Yin i Yang- i l’atenció centrada en el present i el valor del buit propis del zen, trobaria una confirmació amplificadora de posicions ja anteriorment adoptades per ell en la mateixa direcció.

D’aquesta manera, el seu enfocament terapèutic, fermament enquadrat dins del Moviment de la Psicologia Humanista o de Desenvolupament del Potencial Humà sorgit a Califòrnia en els anys 60 de la mà d’Abraham Maslow, Alan Watts i Carl Rogers, entre d’altres, acaba traient el cap així a la dimensió espiritual transpersonal, que estava en germen en aquest moviment, transcendint amb això els estrets plantejaments psicologitzants en què havia estat immers en gran part el món de la psicoteràpia freudiana fins ara.

Pere de Casso, autor de Gestalt, teràpia d’autenticitat. La vida i l’obra de Fritz Perls. Editorial Kairós.

+ informació